Cançons
Una vella en tinc a casa
Una vella en tinc a casa
que només menja fideus;
en té una berruga al ventre
com el campanar de Reus.
Aquí dalt de la muntanya
si n'hi ha un gros ocellàs
que amb el bec toca sardanes
i amb la cua el contrapàs.
Es tracta de dues corrandes (cançons d'origen imporivsat). De la primera n'hem trobat recollits alguns exemples semblants a "El cançoner del Calic" (1913) de Joan Serra i Vilaró, a Bagà (Berguerdà):
Una veia tinc a casa
que no té sinó una dent:
l'he penjada a la finestra
per a fer riure a la gent.
O també al Cançoner del Ripollès, a Ripoll, l'any 1919:
Una vella tinc a casa
que no té sinó una dent;
cada dia es la remulla
amb dues lliures d'aiguardent.
Una vella tinc a casa
que no té sinó una dent;
l'ha penjada a la finestra
per fer miroia a la gent.
Una vella tinc a casa,
s'està a la vora del foc;
s'ha cremada la camisa,
les vores del cul i tot.
Una vella tinc a casa,
sempre fila sense llum:
la filosa entre cames,
el fus al forat del cul.
Al butlletí 449 del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1932, hem trobat una corranda en el mateix sentit, sobre la Seu de Barcelona (Catedral):
Una vella tinc a casa,
no menja sinó fideus,
té una berruga a la panxa
com el campanar de la Seu.
Pel que fa a la segona corranda, n'hem trobat referències de molt abans: la recull l'advocat figuerenc Enric Serra i Caussa i apareix publicada dins "La Renaxensa - Periódich de literatura, ciencias i arts", l'any 1874.
La melodia que canta en Josep Maria no l'hem trobat recollida enlloc més com a típica de corrandes.
