- Bon dia, Leonor, jo vinc per a vos diu-se lo que el meu cor sospira per a vostre mà d'amor.
- Aneu-(vo)se'n a bon hora, que a mi no me enganyareu. Aneu-(vos)se'n a bon hora, que a mi no me enganyareu que l'estat de pastora val més que ser senyora i així no me turmenteu.
- De res no en tindràs ànsia, jo te faré servir. De res no en tindràs ànsia, jo te faré servir, tu tindràs sens dutància(?) de dobles abundància tan sols et casis amb mi.
- Totes aqueixes raons a mi no me agraden gaire i em van com lo vent enlaire i en volen com els coloms.
- Te'n faré anar vestida de damasc i brocà. Te'n faré anar vestida de damasc i brocà, cenyida de manilles que d'un príncep seràs digne i en fer-te'n jo costat.
- Jo no en sóc pas senyora per anar a viure a ciutat. Jo no en sóc pas senyora per anar a viure a ciutat, sóc simplement pastora que el meu pastor m'hi adora amb una gran amistat.
Observacions:
Es tracta de la cançó popular -que en diversos indrets es ballava com a sardana curta- i que es recull amb diversos noms: "Bon dia Elionor", "Bon dia Lianor", "La Pastora Alianor"... Tant els folkloristes Joan Amades (que en recull una versió de l'any 1922) com el banyolí Mn. Lluís Constans, ens diuen que com a mínim la música dataria del s. XVIII; Segons Joan Amades, sembla que té un deix bearnés i explica que s'havia ballat per diverses petites balls pirinenques del vessant de tramuntana. A l'Inventari de l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular, hem trobat que Marià Aguiló la considera d'origen perpinyanès.
Encara avui a Banyoles (Pla de l'Estany), els pabordes de la festa de St. Antoni Abat, la continuen ballant (no cantant) com a sardana curta després de la benedicció del bestiar.
Més endavant la trobem dintre "Revue catalane - Tome II" (Perpinyà), sentida a Ceret (Vallespir), l'any 1908:
Més tard, també la trobem recollida a l'Obra del Cançoner Popular, per exemple en un fragment inclós dintre una altra cançó (Mallorca, 1926).
A les notes dintre "Banyoles foklòrica" (1974) del músic banyolí Rossend Palmada i Teixidor (1893 - 1988), hi hem trobat el següent escrit sobre la suposada història d'aquesta sardana:
"... Ens conta la història que després de la Pau dels Pirineus, any 1.659, uns catalans de les comarques del Rosselló, no volgueren subjectar-se al jou francés i vingueren a residir en aquestes terres. La primera població fou Figueres, però la nostra indústria de teixits, apreciats en tot el Principat, els cridà l'atenció i a la nostra vila vingueren a establir-se. Aquells catalans es dedicaren a la venda dels nostres teixits en tots els mercats del Principat i s'els anomenava amb el mot afrancesat ELS MARXANTS. Una de les seves filles de nom ELIONOR, era d'una formosor gens comú que cridava l'atencó no solament per la seva singular bellesa, si no que també per l'amabilitat que tenia en la venda dels géneres. Atenció que arribà a la fadrinalla de cases benestants, uns lloant-la, altres no tant, i fou aleshores que el joglar, d'acord amb la competència, va compondre unes estrofes de despreci envers a l'ELIONOR, estrofes que va afegir a les de la cançó LA FILLA DEL MARXANT, no obstant altres en favor de l'ELIONOR, varen compondre la sardana BON DIA ELIONOR..."
"... Si calculem la data de la Pau del Pirineus i l'aribada a les nostres terres d'aquells catalans, hem de creure que la sardana va compondre's entre els anys 1665 i 1675..."
Segons paraules de l'últim cronista de la ciutat, Anton Maria Rigau i Rigau(1), referides a un escrit de Palmada de l'any 1948: "... el més probable és que tot es redueixi a una adaptació, a una variant de la llegenda, però amb raó fonamentada en podríem tenir dubtes si poguéssim comprovar el que explica una altra tradició. Es diu que a l’esmentat Cementiri Vell, i entre els seus nínxols primitius, n’hi havia un amb una làpida on es llegia, més o menys:
«ICE REPOSE
.......................
LA FILLE DU
MARCHAND»
(1) El Teixit de la memòria : articles d'Antoni M. Rigau i Rigau (1946-2000). Banyoles: Família Rigau i Oliver, 2001.
Maria Teresa Pellicer va anar a col·legi fins als 14 anys, va aprendre de cosir i va treballar en diverses fàbriques d'anxova de l'Escala, es va casar i va tenir un fill. La seva àvia va morir quan ella tenia 10 anys, però durant aquest curt període, i amb una memòria prodigiosa, va aprendre una mar de cançons prop de l'àvia "de sensibilitat fina i endolcida", en paraules de la mestra i folklorista Palmira Jaquetti (que l'havia entrevistat en una de les missions de recerca de l'Obra del Cançoner Popular l'any 1929).
